Derrota del Llevant en un partit per a recordar

No és tan difícil vore un bon Llevant UD. Això ho han demostrat hui les jugadores, extraordinàries en totes les línies. I el RCD Espanyol podria haver sigut un excel·lent buc emissari per a una remuntada de llocs en la classificació, puix, amb la derrota matinal d’un combatiu Alhama El Pozo, la paràlisi de punts d’un equip de la cua implica el canvi de plaça. Hem vist el millor partit del Llevant UD en el que portem de temporada, i no ha sigut suficient…

Dit això, em permetria tot seguit escriure una tirallonga de tòpics sobre la situació de les valencianes, sobre quin és el significat de cada partit perdut, i sobre com tot el treball defensiu se’n va en orris amb una genialitat, una jugada aillada, o un error que acaba pitjor que malament. L’equip barceloní, no obstant, era un rival contra el qual s’ha jugat sense complexos, i jugat a guanyar, o, almenys, a provar d’empatar. Possiblement si el Llevant empatara els encontres que li’n queden se salvaria…

I això que el joc ha començat amb un déjà vu, ja que, als 34 segons, Browne oferia una mostra d’allò que no s’ha convertit en un malson perquè el Llevant UD ha anul·lat cadascuna de les línies de les catalanes. Un minut després, en el 3, les valencianes han enllaçat una lleugera ocasió d’Ana Franco i dos rematades de Rai Carrasco dins de l’àrea: una ha anat a les cames d’una local, i l’altra desviadíssima. El partit es convertia en un recorregut vibrantíssim d’àrea a àrea: Naima, Browne, Ona i Torrodà, per part de les espanyolistes; i Ana Franco i Rai Carrasco, amb les imprescindibles incorporacions de Gabaldón, Dolores Silva i Carol Marín, per part de les valencianes, aplegaven sense massa dificultat a les àrees contràries, i creaven ocasions de major o menor perill. Sens dubte, de totes les de la primera part, la de la davantera llevantinista, de cap en el minut 11, ha sigut la més clara. Un partit igualat, combatut, que per desgràcia s’ha resolt en el minut 41, quan Naima ha fet un gol olímpic d’un colp d’esquerra, pràcticament ras, que ha passat entre sis jugadores, amb la sorpresa de Coronado. A la boca del descans, el gol de la derrota.

La segona mitat oferia un partit distint. El RCD Espanyol volia sentenciar prompte, i Ainoa i Browne han assajat sengles xuts, des de dins i fora de l’àrea, amb relatiu perill a la porteria valenciana. Però poc més ha creat l’equip barceloní, amb un Llevant UD més que dominador: subjugador. Les ocasions se succeïen, amb una claríssima de Teresa al servici d’un còrner i que s’ha estavellat contra la base del pal esquerre de la porteria de Muñoz. Les catalanes pràcticament no eixien de la seua àrea, i quan ho feien era sense una sensació de risc evident. Per part de les granotes, control i domini, poder i realització. Ocasions una darrere de l’altra: Alharilla, alta, des de lluny de l’àrea; Ari Arias (que hui no ha eixit en l’onze inicial) d’una cabotada; Ana Franco de totes les maneres, en una ofensiva absoluta de les llevantinistes. També Gema, Inés (incorporades en esta part), Teresa…, algunes desviades, i altres parades per Muñoz, que un parell de vegades ha evitat gols cantats, quan totes les línies del RCD Espanyol estaven trencades i el Llevant UD es passejava imposant-se i imponent, com l’equip gran que és. S’ha lluitat amb un rigor, una brillantor i una cohesió que a l’espectador alié a les vicissituds de les valencianes, li serà difícil entendre el lloc que ocupem en la classificació. Hui no pot exigir-se més a les jugadores ni al seu tècnic: han plantejat un partit en el qual les peces encaixaven i els xuts eren constants. No mereixien empatar, sinó una victòria abultada. Per això és preferible perdre com es va fer contra la Real Sociedad, sense tocar la pilota, que com hui, contra un equip clarament inferior.

Com gestionar la frustració? Andrés París respondrà esta pregunta jornada rere jornada davant els negatius resultats de les llevantinistes, però este cap de setmana més encara, ja que no pot demanar més a les jugadores: s’han rebentat contra l’aire de la vesprada i contra la gespa de la Ciutat Esportiva Dani Jarque, controlant i anorreant un RCD Espanyol que han fet córrer de banda a banda, sense deixar-lo pensar, i confiant les catalanes en un altre colp de sort per a fer el 2-0, que no ha arribat. Al capdavall, ràbia intensa, les tecles de l’ordinador clavades en la taula mentres escric.

Si es vol justícia, cal no acostar-se a un camp de futbol. Sobretot si l’atzar sempre s’alia contra les mateixes, com si estiguera inscrit en els astres inclús el resultat d’un partit que hem merescut, més que mai, guanyar.