"Cal cuidar el teixit associatiu esportiu o en patirem les conseqüències"

Rafel Niubò, exsecretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya i actual secretari general d’UBAE, així com president i conseller delegat d’EUNCET Business School, ha presentat el llibre 'Barcelona i l’esport, un model d’èxit'. L’obra recorre la història compartida entre Barcelona i l’esport i posa en valor com la pràctica esportiva ha estat clau en la construcció social, cultural i identitària de la ciutat. El llibre analitza els grans esdeveniments, les entitats, els espais i les persones que han convertit Barcelona en una capital esportiva de referència internacional. Entre les dades que més criden l’atenció destaca la desaparició de més de 900 clubs en els darrers 40 anys.

En una conversa amb Gerard Esteva, president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, Niubò aborda alguns d’aquests reptes i reflexiona sobre el present i el futur del model esportiu barceloní.

Explica’ns de primera mà què és el Model Barcelona de gestió esportiva. Per què és necessari i com ha evolucionat?

Pel que fa a l’evolució, la creació del model va ser força improvisada, amb molts equipaments que havien de resoldre la seva gestió de manera simultània. A partir d’aquí s’ha configurat una gestió publicoprivada amb clubs i federacions, basada en tres equilibris simultanis: l’esportiu, el social i l’econòmic. Aquest sistema ha funcionat bé fins als darrers deu o quinze anys, quan ha aparegut un risc de fons d’inversió cada cop més present, que prioritza el balanç econòmic per sobre del social i l’esportiu. Per tant, aquesta deriva s’ha de corregir.

En el llibre dius que del 82 al 92 van ser els grans anys de l’esport barceloní. Per què el definiries així i quines van ser les causes d’aquesta etapa daurada?

Hi va haver dues grans etapes. Una amb l’arribada dels primers ajuntaments democràtics, en què hi havia un dèficit d’instal•lacions i se’n van construir moltes. Això va coincidir amb la necessitat de construir equipaments per als Jocs Olímpics de Barcelona 92. La combinació d’aquests dos factors va provocar una gran inversió, que va arribar als 217 milions d’euros.

En el llibre exposes que dels anys 1982 a 2018, de 1.202 clubs només han sobreviscut 232. Què ha passat?

Hi ha gairebé 900 clubs que han desaparegut per diversos motius. Un és la manca d’espai propi; un altre, no haver consolidat una base social prou sòlida que perduri en el temps; i un tercer, la fatiga administrativa i burocràtica. A més de les xifres que es mencionen al llibre, durant els darrers 40 anys també hi ha hagut clubs que han nascut i han mort sense quedar registrats. Per tant, la mortalitat real de clubs és encara superior als 900 casos esmentats.

Creus que en un futur la xifra podrà anar a més?

No sé exactament cap a on evolucionarà el futur, però el que sí que sé és que la situació és realment preocupant. Caldria posar una atenció especial a cuidar el nostre teixit associatiu esportiu. Si no es fa, les conseqüències són les que estem veient.

Al llarg del llibre analitzes aquest sistema que denomines d’èxit o “la forma de fer de Barcelona”. Ara, com veus el futur d’aquest model? I com veus el futur de l’esport barceloní

Com a defensor d’aquest model de gestió publicoprivada, considero que cal protegir el sistema esportiu social. És més important el club que la instal•lació esportiva. El patrimoni esportiu d’una ciutat no és l’equipament, sinó el club, que és qui acumula història. La veritable importància patrimonial recau en les institucions, no en els edificis, per molt atractius que siguin.